El
dia exacte, 26 d’abril, recordàvem l’assassinat d’un home bo, d’un home que duia
Àfrica al cor, en Quim Vallmajó
L’acte va ser molt emotiu i multitudinari. El va conduir àgilment Mon
Marquès, després d’una breu presentació. El testimoni de primera mà del mossèn
rwandés, Sagahutu, traduït per l’advocat Palou-Loverdós, actor en la causa de
Vallmajó, donà immediatesa i profunditat al drama exposat en l’impactant
documental precedent.
S’hi consideraven les conseqüències bèl·liques dels interessos miners
del Primer Món, especialment per a l’adquisició de “coltan” (nom combinat de columbita
(=niobita) + tantalita). A la taula periòdica, la niobita és l’element 41 i el
tàntal, el 73. Són de propietats semblants: metalls dúctils, bons conductors de
calor i d’electricitat, no es rovellen, i resisteixen molt el calor.
S’utilitzen en els instruments de la tecnologia actual, mòbils, pantalles,
etc.).
Els alumnes del CEIP de Navata, poble natal del Quim, van distendre la
concurrència amb el conte i els poemes que van declamar, esclafint de riure. Recollim el següent escrit només amb
monosíl·labs:
|
QUIM. Neix a prop,
se’n va molt lluny És el foc d’un cor, que sap què vol. Lluny de la llar, i prop del món Un sol mot i un sol clam DÉU ÉS TOT. La fam pot amb tots ells I ell els don el pa quan pot. Crits de pau, als qui són llei I xops de mal el fan ja mort |
Els crits dels llops
el fan més ferm i fort. Sal i llum, nas, ma, peu, braç i veu, Ho és tot per tots. I com un xai a cops de pal La mort del cos, ja és un fet. La fe tan gran com té! Ja ho diu el text: “El gra de blat, si mort, Surt molt més fort”
Maria Gràcia
|
Després vam cantar el cor Àkan, motivats més que mai pels ressons de la
història africana. “En un ambient seriós
i trist, entrem a l'escenari cantant la "Cançó sense nom". Parla la Lluïsa i
explica la crua realitat dels immigrants africans d'Àkan, que desgraciadament
s'assembla molt a la que va conèixer en
Quim fent de missioner.
A mesura que avançava l'actuació, l'emoció s'anava
encomanant a tothom. Amb el públic aplaudint dempeus, vam cantar País Petit i
aquí ja es va arribar a la comunió absoluta, semblava que l'Empordà era
precisament aquest país petit i que entre el públic, també cantant, hi hagués
l'esperit d'en Quim Vallmajó:
"El meu país és
tan petit / que sempre cap a dintre el cor
si és que la vida / et
porta lluny d'aquí"
Segur que aquell home bo li va dur. (Dolors Ros)
Val a dir un secret. Els organitzadors van
obsequiar el cor amb un berenar selecte i abundós. Fou el darrer reclam per
explotar i abocar absolutament tot en la sentida i deliciosa actuació. Es va
oferir un fulletó de propaganda de l’acte, amb la proposta d’uns textos de
Vallmajó i d’Alsina per a reflexionar-hi i la invitació a participar en un
concurs de microvideus. Es troben les bases i tota la informació al web www.alsinavallmajo.cat
